Jean de La Fontaine

La Fontaine

 

Château-Thierry, Xampanya, 8 de juliol de 1621 — París, 13 d'abril de 1695

Poeta i narrador francès.

D'origen burgès, féu estudis a París i es lliurà a l'advocacia, que ben aviat abandonà per una vida ociosa de lectures i d'aventures galants.

Nomenat Maître des Eaux et des Fôrets el 1652, negligí les ocupacions del càrrec, es decantà definitivament cap al conreu de les lletres i publicà una adaptació de L'eunuque de Terenci (1654).

Protegit per Fouquet, freqüentà el seu castell de Vaux, i quan aquest caigué en desgràcia, La Fontaine evocà el seu record en uns poemes que alhora li agraïen la protecció i l'acolliment atorgats (Aux nymphes de Vaux, Ode au roi, 1662).

El 1664 entrà al servei de Margarida de Lorena.

Aquest fet li proporcionà una certa estabilitat econòmica, i així pogué iniciar el període més fecund de creació. Del 1665 al 1674 publicà els seus Contes, inspirats en narradors italians i francesos, i els primers reculls de faules: els sis primers aparegueren el 1668 amb el títol de Fables choisies mises en vers.

Deu anys més tard seguiren els llibres VII i VIII; el 1679, els IX, X i XI, i finalment el XII, el 1693.

En elles intentà de donar una nova forma —que excel·leix per la versificació— a les composicions dels autors antics (Isop, Fedre), però, a més, renovellà el gènere i el convertí en una ampla comèdia, en la qual denuncià l'egoisme hipòcrita, satiritzà la vanitat humana o deplorà la maldat.

Servint-se dels animals —dels quals fou un gran pintor— esbossà una moral, discretament epicureista, que, bé que exclou la virtut superior i heroica, valora, tanmateix, l'amor i la pietat.

Les faules, en els darrers llibres, palesen un pensament més madur, una intransigència més forta davant els vicis dels homes, una elevada apreciació de l'amistat i també la curiositat pels temes filosoficocientífics, a conseqüència de les seves relacions amb el cercle de Mme de La Sablière, la seva nova protectora, a la qual dedicà el memorable Discours à Mme de La Sablière, llegit en la seva recepció a l'Acadèmia Francesa.

Home treballador i inquiet La Fontaine conreà altres gèneres (narració, teatre, poesies religioses, elegies, etc), però es destaca sobretot per les seves faules, admirades tostemps i arreu.

Als Països Catalans, Teodor Llorente en publicà una versió castellana el 1885.

El 1909, a Perpinyà, Pau Bergue donà a conèixer una traducció catalana.

Josep Carner féu també una versió en vers el 1920, i posteriorment (1969) Xavier Benguerel es consagrà, amb les seves creacions, com a magnífic traductor.